Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/56

El soroll de la gentada cresqué, fou molt fort un moment, i s'allunyà.
Una descàrrega féu retrunyir els vidres. Era que els postillons saludaven la custòdia. La Felícia mogué els ulls, i tan baix com pogué, va dir:
— Fa goig ? — referint-se al lloro.
Entrà en l'agonia. El ranell, per moments més fort, li sacudía les costelles. Glopets d'escuma li bromejaven per les comissures dels llavis, i tota ella tremia.
No trigaren a sentir-se estridències de fiscorn, les veus clares dels nens i les fosques dels homes. A estones tot callava i el ressò de les petjades, que el tapit de fullam esmortuïa, era com el d'un ramat per l'herba.
La comunitat entrà al jardinet. La Simona s'enfilà dalt d'una cadira per arribar a la lluquerna i poder veure la custòdia. De l'ara de l'altar, coberta per un mantell amb farbalà d'anglaterres, penjaven verdes garlandes de fulles. Tenia, al mig, un quadret de relíquies, dos tarongers als angles, i, a tot el llarg, canalobres de plata i pitxers de porcellana plens de gira-sols, lliris, peònies, didaleres i poms d'hortènsies. Tot aqueix clap de colors vius s'estenia oblíquament de damunt l'ara fins a la catifa, perllongant-se encara per terra entre moltes coses heterogènies que atreien els esguards. Un calderó de similor sostenia una corona de violetes; penjolls amb gemmes d'Alençon brillaven sobre la molsa; dos paravents de Xina lluïen llurs paisatges. Del Lulú, enta-