En Pol, ja tot un altre home, presentà a sa mare la muller. Però aquesta ridiculitzà els costums de Pont-l'Evèque, dant-se importància; va ofendre la Felícia, i així, al tornar-se'n, la Sra. Aubain respirà.
La setmana següent, va córrer que el Sr. Bourais havia mort en un hostal de la Baixa Bretanya. Deien si suïcidant-se, i es confirmà, posant-se en dubte la seva probitat. La Sra. Aubain, llavors, examinà bé els seus comptes i no trigà gaire a donar la raó a aquells detractors: endarreriments fingits, vendes de fusta ocultes, rebuts falsificats, etc. De més a més, va descobrir-se-li un fill natural, i que «tenia relacions amb una fulana de Dozulé».
Aquestes infàmies la van afligir molt. Pel març del 53, va sentir-se una punxada al pit, tenia la llengua negrosa, les sangoneres no li calmaven l'opressió, i morí al cap de nou dies, just als setanta dos anys.
Com que encara conservava fosc i abundant el cabell, que partit en dues bandes, li ornava aquella cara esblanqueïda i un xic gravada que tenia, ningú li feia tanta edat. Els amics la ploraren poc, a causa de l'orgullet amb què se'ls mantenia a distància.
La Felícia, sí; la plorà com no se sol pas plorar els amos. Que la senyora s'hagués de morir abans que ella, no s'ho sabia acabar; li semblava un contrasentit inadmissible, monstruós.
Deu dies després (just els precisos per arribar
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/51
Aquesta pàgina ha estat revisada.
