Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/48

es consolava del dany rebut tot contemplant l'ocell.
 Guanyat el collet d'Ecquemauville, albirà ja els fanals de Honfleur, que entre la foscúria cluquejaven com estels, i la mar que, més lluny, se li estenia confosament. Llavors defallí i s'aturà: la pobresa de sa infantesa, la decepció del primer amor, la pèrdua de son nebodet, la mort de Virgínia, anaren corprenent-la sucessivament i muntant-li com escumaralls de dolor a la gola, els sanglots l'ofegaven.
 Trobat el capità del vaixell, li recomanà molt lo que li trametia, però sens dir-li lo què era.

 Aquell Fellacher no tornava mai el lloro; cada setmana el prometia per la següent, fins que, al cap de sis mesos, anuncià la remesa d'una caixa, i s'acabaren les engúnies. N'hi havia per creure que el Lulú ja no el recobraria. — Me l'hauran robat! — pensava ella.
 Però no, que arribà — i divinament: dretet dalt d'una branca d'arbre clavada en un peu de caoba, una poteta en l'aire, el cap decantat i menjant-se una nou, que el dissecador, donat a la fastuositat, s'havia permès daurar.
 La Felícia se'l guardà a la cambra.
 Aquest lloc, on ella no hi rebia quasi a ningú, tenia tots els aires de capella i de basar alhora; tants eren els objectes religiosos i les coses heterogènies que s'hi veien.
 Un gran armari privava d'obrir bé la porta. En front de la finestra, que dava a l'hort, una