suara, a Saint-Melanie, l'havia vist a la botiga de la vella Simon. Hi va córrer. No sabia de què se les heia. Per fi, arribà a casa, capolada, amb les sabates malmeses, tota afligida; i, asseguda al banc, al costat de la senyora, li estava contant el trasbals que s'havia dat... quan se sentí a l'espatlla un lleu pes. Era el Lulú! ¿Què dimontris havia fet? Potser només dar un vol per aquells rodals.
Però del tal trasbals li costà refer-se'n, o, millor, no se'n va refer mai més.
Li costà un refredat, de resultes una angina, i, darrera d'ella, un tan greu mal d'orella, que, al cap de tres anys, estava tan sorda que, fins dins l'església, parlava alt. De manera que, encara que sos pecats haurien pogut ésser esbombats fins a l'últim recó de la diòcesi sense detriment d'ella ni dany de ningú, el senyor rector ja no volgué confessar-la sinó dins la sagristia.
Sorolls il·lusoris acabaven d'eixordar-la i es dava el cas que quan la seva mestressa, tota enutjada, exclamava: — Valga'm Déu, ¿qué està fent, ara? — Ella responia: — Sí, senyora, sí. — I seguia fent son fet.
De dia en dia se li escurçava el coneixement, i ja no sentia les campanes, ni el bruel dels bous. Tots els sers li passaven pels ulls com fantasmes. L'únic so que percibía era la veu del lloro.
Com per distreure-la, aquest li imitava el tictac de l'ast, l'espinguet dels pescaters, la serra del fuster del davant, i, en dringar la campaneta, li
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/45
Aquesta pàgina ha estat revisada.
