contrari, molta gràcia el lloro, el que procurava era divertir-se ensenyant-lo a flastomar. Llavors, la Felícia, a qui això no plavia gota, es ficà el lloro a la cuina, li va treure la cadeneta i el deixà anar per la casa.
Però com que per a baixar l'escala, s'havia de sostindré clavant el bec de ganxo a cada esglaó, aixecant l'urpa dreta i après l'esquerra, la dona temia sempre que amb aquesta gimnasia un dia es malmetés. N'arribà un que caigué malalt: no podia garlar, ni menjar. Se li havia fet sota la llengua un tel semblant al que, a voltes, tenen les gallines. Ella el guarí arrencant-li amb les ungles. Més tard, el senyoret Pol va cometre la imprudència de ficar-li fum del cigarret pels narius; un altre dia que la Sra. Lormean l'aturmentava amb la punta de l'ombrel·la, ell li arrencà la virolla; per fi, desaparegué.
La Felícia, que per tal que s'esbargís, se l'havia endut a la ribera, l'abandonà un minut i quan tornà : — Lloro, on ets? — Tot seguit començà a cercar-lo pels munts de llenya, pels recs d'aigua, pels llosats, sense fer cas de sa mestressa, que li deia, cridant : — Tingui compte, que pendra mal. — Després resseguí tots els horts de Pont-l'Evèque, aturava els transeünts: — ¡No haurien pas vist casualment el meu lloro! — I als qui no el coneixien els el descrivia. Tot d'una, cregué veure darrera els molins, al cap d'avall de la costa, una cosa verda que voleiava. Però un cop allí, no res. Un paquetaire va dir-li que,
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/44
Aquesta pàgina ha estat revisada.
