Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/43

blic s'estranyava que no respongués al nom de Jacquot, que és el que se sol donar a tots els lloros. Els uns el tractaven d'indiot, d'altres de xibeca: tot perquè s'entossudia en no voler parlar quan se'l miraven. I aquests dicteris eren altres tantes punyalades per la Felícia.
 I no és pas que l'animaló no volgués companyia; car els diumenges, quan les noies Rochefeuille, el Sr. Houppeville i altres relacions noves, com l'apotecari Onfroy, el Sr. Varin i el capità Mathieu, jugaven a cartes amb la senyora, molt bé que s'encastava a la finestra, trucant al vidre amb les ales i movent tanta fressa per son neguit d'entrar, que els de dins ni s'entenien.
 Indubtablement deuria trobar el Sr. Bourais molt lleig, car, en veient-lo, ja esclafia a riure tan fort com podia. Tan fort, que l'estridència de les seves rialles feia fins sortir els veïns a les finestres tots enriallats; per la qual cosa, l'home, defugint la vista del lloro, acabà per venir sempre ben arrambat a les closes veïnes amb les ales del castor caigudes fins a nas i, en arribant al reixat, travessava el jardinet corrent, no sens llençar a Pocellot llambregades rancunioses.
 Havent rebut el Lulú un valent carxot del mosso del carnisser, un dia que l'atrapà amb el bec dins la cistella, ja no pogué veure a aquest que no provés d'espicossar-li l'esquena. El xicot feia acció, llavors, de voler-li tòrcer el coll; però com que, malgrat el tatuatge de sos braços i ses grans patilles, distava molt d'ésser cruel, i li feia, pel