Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/28

Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Per «esvair-se», demanà permís de rebre el seu nebot Víctor.
 Aquest hi arribava cada diumenge, en sortint de missa, tot acalorat, espitregat i amb flaires dels camps que acabava de travessar. Incontinent, ella li parava taula. Esmorzaven plegats, l'un davant de l'altra, i, menjant ella el menys possible per tal d'estalviar, atipava a ell fins a un tal punt, que acabava ell per condormir-se. A la primera campanada de «vespres», el deixondia, li raspallava les calces, li nuava la corbata i sortia de bracet amb ell amb un orgull tot maternal.
 Els pares d'aquell, l'induïen sempre a treure de la tia tot lo que més pogués: una paperina de sucre, sabó, aiguardent, i, de tant en tant, moneda. Ell li portava la seva roba a surgir i ella acceptava aquesta feina tota contenta, pensant que això l'obligaria a tornar.
 Per l'agost, son pare se l'endugué a fer el cabotatge. Era l'època de les vagues dels nois. L'arribada d'aquest l'aconhortà. Però en Pol devenia rampellut, l'edat de la noia no li permetia ja tutejar-la, i això la contrariava, l'apartava d'ella.
 Víctor anà successivament a Morlaix, a Dunkerque i a Brigton; al retorn de cada viatge li duia un present. La primera vegada, un cofret de petxines; la segona, una taça de cafè; la tercera, un ninotet de pasta. S'anava fent maco, esvelt, posava bigotet, tenia una mirada clara i franca i duia el barretet de xarol tirat enrera