Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/27

 Per fi, un dia s'aturà davant la porta un òmnibus vell, desprenent-se d'ell la monja que venia per la senyoreta. La Felícia carregà a la imperiala els bagatges, va fer mil advertències al cotxer, i ficà a la maleta sis pots de confitura, una dotzena de peres i un pomell de violetes.
 Al darrer moment, la noia esclafí el plor, abraçà a sa mare que, tot besant-li el front, li repetia: — Vaja, vaja, coratge! — i, clos el pujador, el cotxe arrencà.
 Llavors la Sra. Aubain defallí, i, a la vetlla, tots sos amics, el matrimoni Lormeaut, la senyora Leeckaptois, les senyoretes Rochefeuille, el senyor de Houppeville i en Bourais, van acudir a consolar-la.
 De primer, l'absència de la noia li fou molt dolorosa. Però, tenint-ne carta tres cops per setmana, escrivint-li ella els altres dies, entretenint-se pel jardí i llegint un poc, aconseguí, finalment, omplir d'aquesta manera la buidor de sa vida.
 La Felícia no sabia perdre el costum d'entrar cada matí a la cambra de l'absent, encara que només fos per adorar aquelles parets. El no poder ja pentinar-la, cordar-li les botines al peu d'aquell llitet, contemplar tothora la seva carona, ni dar-li la mà quan sortien plegades, la enntristia a desdir. Veient-se tan desvagada, provà de fer puntes; però, amb sos dits matussers, els fils se li trencaven; això no era per ella; i havia perdut el son i tot sovint deia que estava «gamada».