da l'estimada nena. Sonà la campaneta. Els caps s'acotaren; el silenci fou absolut. Al rompre l'orgue, cantors i feligresos entonaren l'Agnus Dei; avançaren tot seguit els nois, i, en acabant ells, s'aixecaren les noies. Pas a pas, les manetes plegades, avançaren cap aquell altar tot constel·lat de llums; agenollant-se a la primera grada, rebien l'hòstia successivament, i, amb el mateix ordre, s'entornaven a llurs reclinatoris. Quan tocà el torn a Virgínia, la Felícia s'abocà per veure-la, i al·lucinada pel seu gran deliri, sentí la impressió que aquella nena era tan ella en persona, que tenia la mateixa cara, duia el mateix vestit, que el cor de l'altra batia dins de son propi pit, talment, que, al moment d'obrir la boca i cloure els ulls, de poc que es desmaia.
L'endemà, ja a primera hora, va córrer a la sagristia a demanar al Sr. Rector que li donés la comunió, i va rebre-la beatament, bé que sense sentir-hi aquelles fruïcions.
Desitjant la Sra. Aubain donar a la seva filla tota la instrucció possible, i veient que el Sr. Guyot no li podia ensenyar de música ni d'anglès, va resoldre fer-la pensionista de les Ursulines d'Honfleur.
La noia no s'hi oposà gens, però la Felícia se'n planyia, trobant que la senyora no tenia cor. Després pensà que aquesta potser tenia raó. Ella no arribava a tant.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat revisada.
