sar-se amb un senyoret... — La Felícia no en pescà res més, perquè els cavalls trotaven i el ruquet galopava. Ben prest, van enfilar un caminal, s'obrí un reixat, aparegueren dues cambreres. I, al peu mateix de la porta, descavalcaren tots.
La vella Liebard, al rebre sa antiga mestressa, va desfer-se en alegrois. Els serví, per esmorzar, un filet de vaca, tripes, botifarra i un pollastre en suc, sidra escumosa, un pastell ben confitat i prunes en conserva, acompanyat tot de molts afalags a la senyora, «que es conservava tan bé»; a la senyoreta, que es «feia magnífica»; al senyoret Pol, «ja tan doble», i fins de lloances pels avis ja difunts, que els Liebard havien tan conegut estant a llur servei de pares a fills. El mas estava tan atrotinat com els masovers mateixos. Les bigues dels sostres, totes corcades, les parets enrossides pel fum, els vidres encrostats de pols. Al tinell de roure s'hi veien endimaris de tota mena: gibrells, plats, casseroles d'estany, trampes de caçar, tundoses de moltó, una gran xeringa, que no féu riure pas poc als nens. A l'entorn, ni un arbre sense bolets a la soca o grifolls de grèvol al brancam. El vent n'havia ajegut molts. N'hi havia de trencats que rebrotaven a mitja soca i totes les pomeres besaven la terra al pes de llur collita. Els sostres de palla, ja com de vellut bru i desigualats de gruix, encara resistien bé les turbonades; però el badiu de les carretes estava tan primparat, que la Sra Au-
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat revisada.