Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/194

dament descoratjats, tornaren a passar el Jordà pel pont de les Filles de Jacob.
 Un altre dia, amb les sandàlies ja malmeses per tan llargues caminades i ja en plena Judea Romana, van topar-se amb un faritzeu que, a cavall d'una mula, s'entornava molt encaparrat a Efraïm. Amb la major reverència s'atansaren a aquest home de la Llei, preguntant-li si casualment havia vist aquell nou Profeta de Galilea que, com un Déu, anava pel món fent miracles. El faritzeu arrugà encara més el front, i, amb veu tonitruant com de redoblant imperatiu: —¡Oh, pagans esclaus! Oh, blasfems!—clamá—¿D'on ho heu tret que, ultra Jerusalem, hi ha profetes i es fan miracles? Sols Jehovà, en son Temple és omnipotent. Galilea no pot dar sinó nicis i falsaris...
 I com els servents, veient que aixecava el puny tot remugant dístics sagrats, reculessin, l'enfurrunyat Doctor botà de la mula, i, amb codines del camí, apedregà els emissaris d'Obed, cridant: Racca! Racca! i altres anatemes rituals. Els servents ja no pararen fins a Enganim. I gran fou el desconhort d'Obed, car el bestiar se li moria, els ceps se li assecaven i, encara, radiantment com una albada, serres enllà creixia més i més, consoladora i plena de divinals promeses, la fama de Jesús de Galilea.

 A l'ensems, un centurió romà, Publius Septimus, comanava el fort que domina la vall de Cesàrea fins a la ciutat i el mar. Era Publius