de l'exegesi, i que, quan son emperador crida: — En marxa —, marxa i calla.
I, a més, ho pot tot, també, perquè sosté constantment que «Déu està amb ell, que l'inspira i sanciona sos actes».
Això últim és lo que més ens intriga de l'emperador d'Alemanya: el que, amb ell, avui, en aquest segle de preponderància filosòfica, aparegui entre nosaltres un home, un mortal, que més que cap altre iniciat, profeta o sant, es proclami i sembli ésser l'íntim i l'aliat de Déu! Des del Moisès del Sinaí, mai més havia tornat a presenciar el món una tal intimitat, una tal aliança entre la criatura i son Creador. Tot el regnat de Guillem II ens apareix, ara, com una resurrecció inesperada del mosaisme del Pentateuc. Ell és el dilecte, l'elegit de Déu, qui amb Déu conferencia en l'esbarzer arborat del Schloss de Berlín i que, per manament de Déu, va emmenant el seu poble cap al venturós Canaan. Podem ben bé dir que és Moisès II. Com Moisès, tampoc es cansa ell de repetir estridentment i cada dia, perquè ningú ho ignori i per ignorància el contradigui, aquell lligam espiritual i temporal que l'uneix amb Déu i que, ultra infal·lible, el fa invencible. A cada assemblea, a cada dinar oficial en què discurseja (Guillem és, de tots els monarques contemporanis, el més verbós) recalca en forma de manament aquella afirmació pontifical de què té
