Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/18

l'esquena del de més a prop. Aquest girà cua i els altres l'imitaren. Però, traspassada l'esparra, oïren de sobte un bruel formidable. Era d'un brau que la boira els amagava. Avança cap a les dues dones. La Sra. Aubain anava a córrer. — No, no corri, per Déu. — Això no obstant, anaren apretant el pas, tot sentint-se bruelar la bèstia al darrera, cada instant més pròxima, i ressonar, com cops de maça a l'herba, ses puixants petjades, ja galopant. La Felícia es tombava i li tirava als ulls grapats de gleva. Ell abaixava el morro, sacudía les banyes, i, tremint de ràbia, bruelava furiosament. La Sra. Aubain, ja al cap de la devesa amb sos dos nens, anava esmaperduda cercant sortida. La Felícia, reculant sempre i tirant contínuament al brau manyoncs d'herba que l'encegaven, cridava: — Cuitin, cuitin! —
La Sra. Aubain, per fi, pogué escapolir-se per la fonda vedruna, hi arrossegà primer la nena, després el noi, caient diferents cops al voler escalar l'altra marjada; però, a força de coratge, sorti amb la seva.
Mentrestant, el brau havia anat arrambant la Felícia contra l'esparra; ses baves li esquitxaven ja el rostre; un segon més i... morta. Però la Felícia fou llesta a esmunyir-se per entre els barrots i la bestiassa, tota sorpresa, restà parada.
D'aquesta feta se'n parlà molts anys a Pont-l'Evèque, sense que la Felícia se n'esvanís mai ni hi sabés veure un bri d'heroisme.