Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/17

Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Quan feia bo, se n'anaven dejornet al mas de Geffosses. Al mig d'un clos en rampa, hi ha la casa, i la mar s'albirava allà al lluny com una faixa grisa.
 La Felícia treia del cistell rodanxes de fiambre, i, a la peça del costat del que, a baix, anys enrera fou rebost, tots esmorzaven. Era l'únic vestigi que restava encara en peu de la casa d'estiu. El paper de ses parets, tot espellissat, voleiava al buf de l'aire. La Sra. Aubain, opresa per mil records, devenia consirosa, els nens no gosaven ni piular. — Hala, aneu a esplaiar-vos! - deia ella, a l'adonar-se'n; i ells s'escampaven.
 En Pol recorria les golfes del mas, fullava nius, feia rebatre pedres pels bassiots d'aigua, aporrinava amb vergues els bocois del celler com tocant tabals. La Virgínia dava menjar als conills i corria d'ací d'allà collint blauets, tan lleugera, que fins se li veien els farbalans brodats dels pantalonets.
 Fent-se'ls tard, un dia de tardor, cercaren drecera per les cledes. El quart creixent aclaria un tros de cel, ensems que una fosca boirina es gronxava com un vel a flor d'aigua de la corrent del Toucques. Els bous, ajaçats a l'herba, esguardaven tranquil·lament el pas d'aquelles quatre persones. Però, a l'arribar a la terça cleda, se n'aixecaren uns quants, i, avançant en semi-cercle, cuitaren a barrar-los el pas. — No s'espantin! — digué la Felícia; i, taral·lejant una mena de complanta, tirà un grapat de gleva a