allí no parà de ploviscar. Era un dia d'aquells
que sembla que el cel plori.
Vam fer tot el trajecte a peu. Jo anava a la
dreta de la testera sostenint un dels cordons del
fèretre. L'Alexandre Dumas a l'esquerra.
Per arribar a la sepultura, que era al cim del puig, haguérem de fer-ho entre una gentada
immensa i per una costa tan estreta i recta, que els cavalls es veien amb feines per arrossegar el cotxe que els reculava. De sobte, vaig trobar-me entre les rodes i un panteó, en perill d'ésser esclafat. Sort que dos espectadors, allí enfilats, m'hissaren a pes de braços.
Per fi, arriaren el taüt dins la fossana, veïna de les de Carles Nodier i Casimir Delavigne. El sacerdot resà la darrera absolta i jo vaig
pronunciar quatre paraules. Mentre parlava, el sol
anava colgant-se. Tot París se m'apareixia al lluny, esplèndidament arrebolat per la posta. A mos
peus, es feien esllavissades fossa endins, i, de tant en tant, els barrabums d'aqueixa terra al topar amb el taüt m'interrompien.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/145
Aquesta pàgina ha estat validada.
