de la criada. Vaig insinuar-li el desig de veure
a Balzac.
Vam enfilar un corredor; acabat, una escala catifada de roig, tota ornada d'objectes artístics: vasos, estatuetes, pintures, quadrets d'esmalt, i, finalment, un altre passadís, al fons del qual hi havia una porta oberta per la qual se sentia un ranell sinistre. Érem a la cambra de Balzac. Al mig d'ella, un llit de xicranda, que, als peus i al cap, tenia travesses i corretges d'un aparell
de suspensió destinat a moure el malalt. La
testa de Balzac pesava sobre un munt de coixins
blancs i d'altres de domàs roig, trets del canapè del mateix dormitori. Tenia la faç, de tan amoratada, negrosa, decantada a la dreta, la barba crescuda, el cabell gris i curt, els ulls oberts i fits. Vist de perfil, em recordava l'emperador.
A una i altra espona romanien drets sos
vetlladors: una infermera vella i un criat. Damunt de certa taula apartada del capçal, flamejava una bugia i una altra en la calaixera de prop de la porta. Sobre la tauleta de nit, refulgia un got d'argent. I aquells guardians, home i dona, no badaven boca, com esgarrifats de sentir aquell rogall tan sorollós.
La bugia de darrera el capçal m'il·luminava perfectament el retrat d'un jove fresc i somrient, penjat prop de la xemeneia.
Del llit s'exhalava un tuf insuportable.
Aixeco la gira per a tocar la mà de Balzac. La té amarada de suor. Li apreto. Com si tal cosa!
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/142
Aquesta pàgina ha estat validada.