Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/129

pectada que aquella. No havien sollat de runa les vores d'aquell gran armatost escultòric, més pompós que funerari, més teatral que religiós, seguint la freda i fastuosa norma que regia l'art de Lluís XIV. Cap pilot de desferres impedia contemplar aquell Turenne, vestit d'emperador romà i allí abatut per una bala austríaca damunt del baix relleu de bronze de la batalla de Turkheim, ni de llegir la següent data memorable: «1675, any que morí Turenne, nasqué el duc de Saint-Simon i Lluís XIV posà la primera pedra del palau dels Invàlids».
 A mà dreta, a prop de la gran bastida i de la tomba de Turenne, entre la tranquil·litat d'aquesta i el batibull dels obrers, dins d'una capelleta tota embarrassada i deserta, s'obirava, per l'ull de son arc blanc i darrera d'una balustrada, un arromboll d'estàtues daurades, sens dubte arrencades del baldaquí que, agrupades i encarades com estaven, diríeu que censuraven aquella devastació. Eren sis, sis àngels alats i aurifluents, sis espectres d'or, que un raig de sol mig glaçat feria sinistrament. Una d'elles signava a les altres la capella de Sant Jeroni, ombrívola i encolada, fent semblant de pronunciar amb basarda el mot Napoleó. Més amunt d'aquells sis espectres, ressaltava de la cornisa de la cupuleta d'aquella capella un angelàs de fusta daurada, que tocava la viola tot esguardant el cel, gairebé amb la mateixa actitud que el Veronese dóna al Tintoreto en les Noces de Canaan.