tit de negre, amb un crespó al braç i al bolet, seguit de tres més, un dels quals, que duia brusa blava, conduïa un nen de la mà. El del crespó portava sota l'aixella, com un músic l'estoig de son instrument, una mena de capsa blanquinosa. El tal home era un enterrador; la capsa, una caixeta d'albat.
El trajecte que feia el comboi, paral·lelament als Invàlids, trencava en creu el que havia seguit, tres mesos abans, el taüt de Napoleó.
Avui, 8 de maig, he tornat als Invàlids per a veure la capella de Sant Jeroni, on reposa provisòriament el cos de l'Emperador. A l'esplanada ja no hi queden rastres de la cerimònia del 15 de desembre. Els erols han estat refets, però la gespa no hi peülla encara. Feia un sol preciós, tot i les nuvolades que, de tant en tant, ens l'escondien, descarregant algun xàfec. Els arbres, ja tots gerts i esponerosos. Alguns invàlids vellets s'entretenien a fer xerrotejar un estol d'infants, tot rondant pels jardinets plens de flors. És aquella estació admirable de l'any que, mentre ja s'esfullen les darreres liles, floreix la ginesta alpina.
Les grans ombres dels núvols lliscaven rabentes pel pati d'honor, on, sota l'arxivolta del primer pis, hi ha, de guix, una estàtua pedestre de Napoleó, fent ben trist contrast amb l'eqüestre de Lluís XIV, tan valentment esculpida en pedra al bell mig del gran portal.
