malaltís, tot xuclat i caduc, noble i il·lustre figura. Tots quatre ostenten el cordó roig.
Encara que sia sols de passada, convé dir aquí
que aquell carro només l'havien de tirar vuit
cavalls. Vuit és un nombre simbòlic que en el
cerimonial té un sentit. Set, nou cavalls, fan saga
de carreter; setze, de carro gros; vuit,
d'emperador[1].
El públic de les tribunes no ha parat de picar de peus, fins que ha tingut el carro al davant. Mentre hi és, hi ha silenci. Pot dir-se que un sol i alt pensament té a tota aquella multitud corpresa.
Posat altre cop en marxa el carro, els tabals redoblen i continuen les salves. Napoleó arriba al reixat dels Invàlids. Són les dues menys dos minuts.
Darrera el fèretre, desfilen, vestits de paisà, els vells servents de l'emperador que resten, i,
amb llur gloriós uniforme, ja estrany per a nos-
- ↑ 29 de desembre de 1840. ara he sabut que les magnífiques gualdrapes que encaputxaven els setze cavalls, no eren pas de brocat d'or, sinó d'un teixit de vidre. Estalvi indigne. Engany malaguanyat, car avui duen els diaris aquest curiós anunci: «moltes foren les persones que, visitant el nostre establiment de teixits de vidre — carrer de Charonne, 97 — per a veure l'imperial mantell que decorava els costats del carro fúnebre de napoleó, mostraren viu desig d'adquirir, en remembrança de la gran cerimònia, àguiles d'aquelles estofa. La direcció d'aquest establiment que, per executar la comanda del govern, sentí llavors no poder-les complaure, anuncia que ja pot fer-ho.»
De manera que, estàtues de bronze que eren de guix. victòries d'or massís que eren de cartró-pedra, mantell imperial de fil de vidre, i, als quinze dies de la cerimònia, àguiles per a vendre.
