Però lo que més meravella i sorprèn és el tir de setze cavalls que arrossega el carro. Diríem que aquelles grans bestiasses, encrestades de blanques plomes que els vessen fins a ran de pit, i totes cobertes, per gualdrapes de brocat d'or que tot just els deixen lliure l'esguard, tenen un terrible no sé què de cavalls fantasmes. Lluint la lliurea imperial, altres tants palafreners a peu van menant aquella rècula formidable.
Contràriament al dels cavalls, l'aspecte dels dignes i venerables generals, que duen les gasses, és lo menys fantàstic que somiar-se es pugui. Van, primerament, dos mariscals : el duc de Reggio, petitó i borni[1], a la dreta, i a l'esquerra, el comte Molinor; darrera, a mà dreta, un almirall, el baró Duperré, gros i jovial marí; a mà esquerra, un tinent general, el comte Bertrand,
- ↑ El duc de Reggio no és pròpiament borni. Fa uns quants anys que, a causa d'un refredament, contragué aquest mariscal una paràlisi local a la galta i a la parpella dretes, i, de ilavora ençà, no pot descloure l'ull. Pel demés, l'home no ha desdit en tota la cerimònia. Amb sos setanta cinc anys i cosit de nafres com està, ha sabut suportar, en ple aire, un fred de catorze graus sota zero, des de les vuit del matí fins a les dues de la tarda, vestit de gala i sense abric per respecte a son general. La duquessa de Reggio em deia, tot bromejant: — Ell ha fet el trajecte de Courbevoie als Invalids, amb ses tres cames trencades... — En efecte, havent sofert el general dues fractures a la cama dreta i una a l'esquerra, bé pot dir-se que s'ha trencat tres cames.
Després de tot, és ben notable que, havent estat tants, de vells obligats a aguantar hores i hores aquell fred agudíssim, cap d'ells hagi hagut d'abandonar son lloc. Cosa estranya: aquests funerals no han causat cap defunció.
