que els nens planten a la sorra. Entre aqueixes antenes, pantegen i s'extremeixen tímidament grans draps ja usats i esfilagarsats que pretenen simular tapissos negres constel·lats d'argent. Al cap d'avall, la Doma, amb sa bandera a mig pal irisada de reflexos metàl·lics, fa, esfumada per la boira sobre el cel lluminós, un efecte trist i majestuós alhora.
És migdia.
El canó del palau retruny cada quinze minuts. La gentada es passeja i pica de peus. Gendarmes vestits de paisà, però traïts pels esperons i colls d'uniforme, pul·lulen entre ella. Una ullada de sol arbora, davant meu, una estàtua de Joana d'Arc, dolentíssima, que té a la mà una palma, amb la qual sembla voler fer-se pantalla per a deslliurar-se de l'enlluernament.
Un xic més enllà, hi ha uns guardes nacionals que s'escalfen els peus amb el foc que s'han armat damunt la sorra.
De tant en tant, envaeixen l'estrada de l'orquestra, que hi ha entre dues tribunes de l'altre costat, els músics d'una banda militar i hi executen composicions fúnebres. Després, fugen corrents i se'm perden de vista entre el públic, per tornar al cap de poc. És que més s'estimen estar-se a la cantina que a l'estrada.
Per la nostra tribuna ronda un home anunciant complantes i programes de la cerimònia, a cinc cèntims. N'hi compro dos exemplars.
Ningú aparta els ulls del cantó del moll
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/104
Aquesta pàgina ha estat revisada.
