—Jordi! Jordi!—repetí la donzella pensativa.
En aquell punt un esbufech del drach, estemordí á la filla del rey, que tremolant, vegé al galant jove embestir á brida batuda á la fera que envers ell caminava ab las alas extesas.
Lo cavaller no s' espantá per aixó y en un moment fou damunt del escamat y nervut cos de la enujada fera.
La lluyta fou terrible, desesperada, mes bramulant, trayent foch pels nassos, escumejant de boca tinguè á la fi de donarse 'l drach, havent rebut una forta llansada en un de sos costats boy sota arran de la ala esquerra.
Mentres havia durat la lluyta la donzella havia estat pregant á Deu de genolls en terra.
Allí aná á trobarla lo cavaller:
—Princesa—va dirli—donáume la cinta que vostre cos cenyeix.
Ella li doná.
Lo cavaller fermá pèl coll ab aquell débil lligam al drach, y fentlo seguir fins á la vora de la donzella y donant á eixa lo cap de la cinta, aixís mateix li va parlar:
Pàgina:Tradicions religiosas de Catalunya (1877).djvu/65
Aquesta pàgina ha estat validada.
