sobre lo fondo negre de la aspra cabellera que volta sa cara y las serpents y drachs que campejan en sos vestits.
Lo poble 'n conta la seguent tradiciò.
Una vegada eran uns gitanos que seguian mon y trobaren aquella imatge en un lloch desert. Congregats tots los de la colla, després de reflexionar lo que 'n farian, determinaren endursel' á fi de que 'ls servís de passera sempre y quan trobessen algun riu en son camí.
Y ho feren aixís. Y quan arribavan á un poble lo deixavan en dipósit á la iglesia mentres s' hi estavan, y 'l dia de la martxa lo recullian novament pera ferne 'l us á que 'l duyan destinat.
Veuse aqui que un dia, aquests gitanos de poble en poble, de poble en poble anaren á parar á Caldas de Montbuy y tal com venian fent de bon principi á la iglesia dugueren la imatge. Mes arribat lo jorn d' anarsen la colla, per mes que feren los gitanos, la magestat no volguè móures' del lloch hont l' havian posada, y aquells veyent inútils los seus esforsos, si be ab greu, resolgueren deixarla allá, hont era, qu' es allí mateix hont encara avuy los faels calderins l' adoran ab tota devociò.
