Lo poble va convertirlo en son ídol y per tot allá hont anava, sempre seguit se 'l veya de un nombròs aplech de gent que sols per besarli las robas eixia á son encontre. Sovint, sovint obrava miracles que no feyan sino aumentar la fe y amor qu' envers ell tothom sentia. Quan fou una vegada aquí á Barcelona arribá á tant lo entussiasme per sa persona, que lo Bisbe va véures' obligat per traure l' asvalot dels carrers y las veus exageradas de obras que se li atribuhian, va veures obligat repetesch á privarli de fer cap miracle en públich.
Donada l' ordre, calia obehirla y Sant Vicens ja no fora sant sino haguès cregut.
Mes veuse aqui, que un dia que passava ell, per una travessía del carrer de Montcada (travessía hont hi ha una volta qu' encara du 'l nom del Sant) en ocasiò en que uns mestres de casas travallavan dalt d' una bastida, sentí un gran crit de: «Valgam Sant Vicens!»
Aquest va aixecá 'l cap y vegè un home que queya aplomat com una pedra. Llavors no podent fer miracles se contentá ab extendre la ma tot dihentli:
