Prou coneixia lo que causava pena á Sant Joseph, del qui la fe allunyantse anava poch á poch; pero ¿que hi podia fer? Tranquila en sa conciencia, esperava en que Dèu no trigaria en enviar á son espós la pau y la fe perdudas.
Veuse aqui que, al passar per una calitjosa vall, la Verge no poguè tirar mes amunt y 's va seure al peu de una palmera [1] pera reposar.
Feya una calor! La Verge tenia una set!
—Joseph, cullme un dátil!
Lo sant fuster no li va respondre paraula, ni li va donar lo fruyt.
La Verge 's posá á plorar, sens planyers' del rebuig. Pobreta! Quan bella era ab las llágrimas que li perlejavan cara avall!
Mes ¡oh miracle! La palmera llavoras comensá per vinclarse y ajupintse, ajupintse posá en mans de la Verge son mes xamòs ram de dátils.
Sant Joseph llavoras caiguè de genolls en terra y benehí la bondat de Deu, donchs li concedia lloch y ocasiò de poderse penedir de sos malévols é injustos pensaments.
- ↑ Altres tradicions diuhen que l' arbre era una pomera.
