ulls ſon miſſatgers del cor, lo hoir es cauſa ques concorda ab la voluntat, la anima te molts miſſatgers, los quals ſperança aconſola, los cinch ſenys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los peus e les mans ſon ſubdits a la voluntat, la lengua muntiplicant en paraules dona remey en moltes coſes en la anima e en lo cors e a tot quant es, e per ço ſe diu aquell refrany vulgar: lla va la lengua hon lo cor dol. Perque ſenyora la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res. Tornem, dix la Infanta, deuers la ciutat: e al paſſar de la aygua ella mira ſi tornarien a parlar los dos, e Phelip vent ja la roba banyada no cura ſino de paſſar la aygua. E la Infanta reſta molt aconſolada e dona fe en tot lo que Tirant hauia dit, pero la ſua anima no ſtaua prou repoſada, ans dix a Tirant: Per lo eſtament en que ſo poſada eſtich en ma de la fortuna variable: ans elegiria renunciar a la vida e als bens que pendre marit groſſer, vil e auar, e puch vos be dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me es ſtada toſtemps aduerſa, que tota la ſperança mia tinch perduda, e no coue a mi triſta e miſerable ſino que perda la fe, la veritat e la juſticia. Si yo prench aqueſt per marit e ſi no me ix tal com yo volria, hauria eſſer homeyera de la mia perſona, que ſeria forçada de fer aƈtes de gran deſeſperacio, perque a mi es ſemblant que mes val ſtar ſola que ab mala companya: e no ſabeu vos, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu:
Pàgina:Tirant lo Blanch I (1873-1905).djvu/362
Aquesta pàgina ha estat revisada.
348
Tirant
