Pàgina:Tirant lo Blanch I (1873-1905).djvu/227

213

lo Blanch.

darrer colp que li dona fon ſobre lo cap, que tota la celada li enclota dins lo cap, que lo ſeruell li feu exir per los ulls e per les orelles, e caygue mort del cauall. E Tirant ab voluntat dels jutges del camp e dels fels obriren li la porta del camp, e les donzelles qui ja ſperauen per rebrel, perque hauian viſt mort laltre caualler, ab molta alegria lo reberen e ab molta honor lo acompanyaren fins al ſeu aleujament. Empero Tirant nos volgue deſarmar lo cap per no eſſer conegut, e abillas molt be, e tan ſecretament com pogue ſe meſcla ab los altres cauallers. Be fon mala ſort, dix lo hermita, de morir axi tres cauallers: vejam lo quart quina fi feu? Senyor, la ſenyoria voſtra deu ſaber, que aqueſta batalla ſe hauia de fer a peu, e lo dia aſignat ells entraren los dos en la liça, preſent lo Rey e la Reyna, los jutges del camp, e tots los grans ſenyors que en la cort eren, e combateren ſe molt ferament, e vengueren ſe abraçar, e per força lo hu e laltre lexaren caure les atxes e tiraren les dagues, car de les ſpaſes no ſen podien ſeruir tan abraçats ſtauen, e tallarenſe les cordes de ſeda ab que los bacinets ſtauen ligats. Com, dix lo hermita, e tan poch ſap Tirant e los altres que ab ſeda haguen a liguar lo bacinet? Ab ques pot ligar millor, dix Diafebus, ſi Deu vos done longua vida en aqueſt mon e paradis en laltre? Mon fill, dix lo hermita, en lo temps de mon jouent, no que yo haja acoſtumat de portar ni de fer armes, mas ſtigui alguns dies