Pàgina:Tirant lo Blanch II (1905).djvu/161

157

lo Blanch.

ho. E amoneſtal que ſapia eſſer ſenyor, car lo primer es per merits, lo ſegon per fortuna: moſtra li que honre Deu e ame ſa terra, ſerue juſticia ſens la qual lo regne jatseſia rich o opulent nos pot conſeruar. Aprengua que negu aƈte violent no pot eſſer de longua durada. E millor e mes ſegur es al princep eſſer amat que temut. Acoſtum no deſijar ſino bona anima, bon ſeny e bona penſa: e que no ſper ſino bona fama, e no tema ſino deſonor. Penſe com pus alt es, pus clarament es viſt e menys ſe pot amaguar lo que fa. E com major poder te, menys te licencia de abuſar ne. Sapia lo princep no deure mes deferir de poble per abit que per coſtums. E ſtudie partir ſe de totes ſtremitats per egual ſpay ſeguint la virtut ſitiada en mig. Seſſe en ell prodigualitat e luny ſe de auaricia, car la primera conſuma les riqueſes, la ſegona la gloria e lahor. Sia conſeruador e amador de ſa fama propia e mes de ſa honor. E ſia auar de temps guardant nol perda. Sia larch de moneda, e toſtemps tingua en lo cor la reſpoſta del ſaui Emperador animoſa dient: No voler lo or, mas voler ſenyorejar a quil poſſeheix. Mes val tenir los vaſalls richs que no lo fiſch, e ſapia que lo princep de rich regne no pot eſſer pobre. E ſia en recort de les calamitats, miſeries e treballs que la meſquina terra ſua ha ſofert en aqueſt temps paſſat, e lauors ſe repute benauenturat que ha complit ſon vot. Juſtificat princep