gentil orde de caualleria, obrant tots dies contra los enemichs de la fe, no donant nos a delits carnals, ni dormir entre lançols perfumats ni algaliats, car les noſtres perſones no olen ni ſaben a res de tot aço, ſino que olen a ferro açerat: ne les noſtres mans no ſon vehades de ſonar arpa ni ſturments, mas de tenir continuament nit e dia la eſpaſa al coſtat e altres armes offenſiues: los noſtres ulls no acoſtumen de veure dames en cambres ni per les ſgleſies: los noſtres peus no acoſtumen de dançar ni anar a ſolaços ni a deports: mas los hulls miren los enemichs, los peus porten tot lo cors a les batalles cruells. E ſi noſaltres ab juſt titol hauem ſabut guanyar exint del ſetge com a virtuoſos cauallers, perque ha tan poch ſaber en voſaltres de demanar ço que a voſaltres no pertany? E digau aqueix voſtre Capita que faria be que ſen tornas en ſa propia terra, ſino yo li fare beure tanta aygua que de la meytat ne hauria prou. Reſpos lo Marques e dix: Yo no tinch offici de trompeta ni de eraut: yo crech ſi vos loy dieu o loy trameteu a dir, ell complira preſtament voſtre deſig. Entre noſaltres qui ſom tots de vna terra e de vna ſenyoria jaus conexem, e ſabem caſcu que pot fer ne que val. Voſtres brauures ſon tantes, que les orelles tinch cançades de ſcoltar les voſtres ignocencies. A vos pot hom dir caualler menyſpryat hi menyſ temut, quines coſes ſon les que vos haueu fetes ſino perdre batailles, e per voſtres follies morts infinits cauallers de
Pàgina:Tirant lo Blanch II (1905).djvu/109
Aquesta pàgina ha estat revisada.
105
lo Blanch.
