fa anar ab los peus perque rodoli! Mátam! Mátam!
Marta! Ay, Marta!... Si jo no't puch matar, nó, perque t'estimo, Marta! Testimo! Y t'estimava desde allá dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que's va fondre mirante. Y t'he estimat encare més al venir á trobarte, pobre de mí, devallant á salts, com l'aygua dels cims á ajuntarse ab l'aygua de la mar, que diuhen qu'es amarganta! Que ho siga de amarganta; que ho siga: ella atrau com tu m'atraus á mí; perque't desitjo y t'estimo, Marta! (Ella's vol despendre d'ell ab energia, bregant.) Y are més, are més; per... perque no ho sé'l perqué, ni'm fa'l saberho! Perque m'has enganyat potser; perque he sentit la calor de la teva sang; perque t'he respirat á tota tu tot jo! Y mira, per mí no hi ha lleys d'assí baix ni res que m'aturi, que'ls llamps y las mastraladas m'han fet lliure, y vull jo, perque ho vull. besarte y mossegarte fins á l'ánima, y estrényet en mos brassos ofeganthi en ells, confonent en un afany rabiós la mort y la vida, com á home y com á fera, que ho soch y ho vull ser sempre home y fera, tot junt, tot, contra de tu y ab tu, y contra tothom, tothom de la Terra. (La té á ella en sos brassos mitj desmayada. Mira cap á la banda de la cortina y se la emporta rápit á l'altra banda en sos brassos.) Y are que me la vingan á pendre! Ira de Deu! Que vingan! Que vingan!
Deu meu!
Marta: ets meva!
Nó! Nó!
Marta?!
