Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/81

Aquesta pàgina ha estat revisada.

murmurarlo, qu'ella no més se'l mirava al Sant Miquel, y dolsament somreya. (Demostració de satisfacció de las donas, que van á interrompre á en Tomás. Mes aquest segueix) Y vetaquí que aquella nit mateixa, quan aquella pobreta vella ja s'estava ben adormida al seu llit, Sant Miquel que s'hi presenta, y, embolicantla ab el llensol y ab el cobrellit, ell que se l'emporta a la velleta, que no li va dir ni un mot de tant espantada. Y se l'emporta de primer camps a través, y després covas endintre fins á una qu'era més gran, y qu'estava tota plena de fornals y d'enclusas y de dimonis que hi travallavan. Y ell que, tot alegroy y tot satisfet, que presenta la velleta, no més perque la conegués, al dimoni més gran de tots els dimonis: que alló era l'infern! Y sabeu qué picavan sense parar may aquells dimonis en aquellas enclusas tant regrossas y tant rohentas? Donchs hi picavan las llenguas d'aquellas donas, que las treyan com una cana enfora. Y'ls hi picavan y'ls hi están picant encare per xerrayres y murmuradoras. (La Pepa y la Antonia s'esvalotan: els homes hi ajudan rihehtse d'ellas.) Sí, sí: per xerrayres y murmuradoras! Y aquí ho teníu l'esser tafaneras y trapasserotas y llengudas!

(En Tomás va caminant cap á la porta.)
PERRUCA, á las donas rihent.

   Tornéuhi are, tornéuhi!

JOSEPH, burlantse d'ellas ab els altres homes.

   Aixó ha anat per vosaltres.

ANTONIA

   Tomás: nosaltres som com aquella que no va dir res.

TOMÁS

   Es que aquella velleta no havía sentit res, ni podía dir res perque de neixensa qu'era sorda y muda!

(Surt. Ells se'n riuhen. Ellas s'enrabian.)