Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/67

je! (Se posa á plorar al veure que ell no riu.) Te, ja deus estar content! M'has fet plorar! Malviatge l'home! Y que jo no ho sé de qué ploro!

MANELICH, per ell mateix, plorant.

   No van atrapar á ningú, nó, aquellas pedras; que m'han atrapat á mi, que las he sentidas al mitj del pit, y totas!

MARTA, tornant. Apart.

   Encare aquí tots dos! (Cridantla.) Nuri!

NURI

   La Marta! La Marta! Té'l mocador, té. Que no vegi que ploras!

MANELICH, á la Nuri, sense péndrelhl

   Nó, si jo no ploro; no ploro.

(Fent per estar seré y apartantse.)

NURI, á la Marta

   Je, je, je! Me pensava qu'era seu aquest mocador! Com que soch tan criatura!

MARTA, ab emoció que no pot reprimir.

   Nuri!... que no't vull veure més aquí á casa, ho sents? Que no vull que tornis!

NURI

   Manelich, corre; que'm treu la Marta!

En Manelich segueix apartat.)

MARTA, tractant de dissimular la gelosía.

   No es que't tregui jo; sinó que avuy estich!... que si enrahonan sembla que tot m'ho sento dintre. (Per son cap.) Qu'estic més malalta!...

(Anant cap al foch y ventant depressa.)

NURI

   Té aixó, té, Manelich, (Donantli'l cistell ab lo capdell y la samarra qu'está fent) que li ventaré'l