fet de cria: Te: totas! (Buydant al mocador las monedas de plata y calderilla que tenia en una má y contra'l pit sostingudas. Rihent conmogut.) Allá dalt quan las contava feyan un altre soroll. Are'l fan més alegre. Deu ser perque tu hi ets! Ah! Mirat! (Buscant entre'ls diners del mocador.) Mirat aquest duro. Encara te sanch: es sanch meva tota. Me'l va regalar un dia l'amo;'l sinyor Sebastiá: que Deu li pagui (La Marta escolta are.) Te, tócal, tócal!
Nó! Que nó!
(Al veure Manelich qu'ella no'l vol tocar, el besa y'l tira al mocador.)
Bueno... donchs jo'l beso. (Ressentit. Apart.) Se deu pensar que no es res aixó! (Cremat. Alt.) Donchs sápigas que sí qu'es molt aixó! Que... cada nit venía'l llop al remat, y cada matí hi havía un gos pernas enlayre y faltava una ovella ó un moltó... que alló'm dempnava! (S'ha anat calmant.) Y aixó durá... qui sap lo...'l que durá. Fins que una vetlla'm poso al aguayt darrera d'un recater vora l'escorranch seguit pel llop quan venía. (Ella s'hi va interessant.) Donchs... afigurat jo aquella nit quinas orellas! Ei Carro anava passant, passant allá al cel. Y ja eran las dotze, y ja era la una. Y escolto, escolto... Els esquellins, l'aygua de la neu fosa que s'escorría, l'ayret de la matinada, y'l Carro allunyantse, allunyantse... Quan de cop sento fressa y trepitj, y, fent un bot com un diable, 'l llop me passa per sobre flayrant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, y'ls cabells se'm posaren de punta, y aquí dintre uns cops més forts que m'ofegavan!... Totduna, á la jassa quins udols y lladruchs y belar esgarrifós de las ovellas. Y jo quina rábia á mí mateix per no haverlo embestit al lloparro! Y no sé cóm va ser, que'm planto al mitj del camí per ahont havia de passar el lloparro... Y al entornársen la bestiassa ab la ovella al morro, s'entrebanca ab mí, y jo ab ell, y m'hi abrahono, y
