Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/50

Aquesta pàgina ha estat revisada.

XEIXA, tornant á agafar el farsell. Apart.

He fet tot quant he pogut. Y are me'n rento las mans. (Alt.) Avi Tomás, ja no hi ha remey!

TOMÁS, á Xeixa.

Are, fill, no'n diguém res al Manelich. Ja está aixó. Y are que Deu hi fassi més que nosaltres.

XEIXA

Adeussiau, Tomás. Sols me'n empenedeixo d'haver callat tant temps.

TOMÁS

Adeu! Al cap d'avall ets un bon home! Abrássam. Y mirat, d'aixó d'havertho callat. . conféssaten.

(Abrassats. Remor lleuger que creix.)

XEIXA

Adeussiau, que ja venen. (Surt rápit.)

TOMÁS, apart.

Quina vergonya, Deu meu, quina vergonya! Jo no'ls vull veure! Jo no'ls vull venre! (Surt.)
(La remor de la gent que toma del casament te d'anar creixent. Se sent tocar alegrement la campana y crits de viscan els nuvis.)

MOSSEN, als de fora.

Alsa minyons, s'ha acabat la festa! Tothom á casa!
(Els convidats, sense entrar á la escena, desapareixen, perdentse'ls crits d'alegría poch á poch.)

ESCENA XII
MARTA,MANELICH y MOSSEN, que se'n va.

MANELICH, desde fora.

Cabras assí! Cabras allá!

(La Marta ha entrat ja á la escena.)