Jo, sí; y que no me'n empenedeixo.
(Ab intenció picant á terra ab el bastó.)
L'altre era l'amo,'l sinyor Sebastiá, y l'altra persona ja us ho podeu pensar qu'era la Marta. Conteu jo quina feyna á escorxar un cabrit, y á espeterrellarlo al foch, y á riure!... Y quan ja'ns el menjavam, l'amo que'm diu: «Manelich: que t'agrada ser pastor?» «Prou!», jo li faig. Y ell que'm diu: «Y que no t'agradaría ser moliner?» «Si hi hagués blat per moldre!», jo que li faig. Y ell que hi torna: «Y que no t'agradaría casarte?» «Prou y reprou;—jo que també hi torno—si hi havía dona que'm volgués, y... fos maca!» Y jo allavoras estirava la carn del cabrit ab una dalera! Y'm giro; y la Marta se n'havia anat d'aquí enllá ab vos.
Perque parlessiu tu y l'amo.
Com de fet que parlarem. Y que'l sinyor Sebastiá'm va dir molt seriás y baixet, que casi no'l sentía, que... «Veurás: tinch un molí tocant á casa, y com que's va morir el pare d'aquesta xicota, hi falta un home al molí que li fassa de costat y que siga un tros de pa. Y com que tu ho ets... si vols jo m'encarrego de tot, y quan jo t'ho mani, baixas y't casas ab ella.» Y com que la Marta no era gayre lluny, me la miro; y'm va semblar que m'agradava... Vaja, que'm va agradar forsa, forsa! Y l'amo s'hi va acostar, y jo al darrera. Y l'amo que li pregunta si'm volía á n'a mí. Y ella que fa una miqueta que sí ab el cap. Y jo, que anava á riure, al veure que ella feya com si plorés, també ho vaig voler provar d'enternirme; y no vaig poder, y vaja, que no vaig poder; y... arrenco á riure tant fort que fins las montanyas contestavan! Y varem quedar promesos. (Pausa.) Ah! Y aquell vespre ja no més vaig dir un Parenostre: el dels de casa: que demanar muller, nó; puig ja la tenia. (Riu y plora enternit.)
