Xeixa: nosaltres voldríam saber cóm está aixó de la Marta...
No sé qué us passa á tots els Perdigons, que ningú us truca á la porta.
Es que si jo'm volgués casar!... (Cremada.)
Y jo, ves! Jo que... (Ho han dit las duas juntas.)
El vostre germá gran, el Joseph, se va casar; y té, viudo als cuatre dias. El Nando es solter, y... res, que á horas d'are us trobeu per mereixer entre mascles y femellas cinch de la germandat. (El volen interrompre. Ell riu.) Cinch de despariats, y que s'están al saltador... y no n'hi ha de fets. Y vaja, que si no's casa la Nuri quan siga més grandeta, se'n perdrá la mena dels Perdigons. (S'entorna á garvellar rient desvergonyit.)
Tot aixó es de rábia, Antonia, perquè no s'ha pogut casar ab la Marta.
«A la vora de la mar — n'hi ha una donzella — n'hi ha una donzella...»
Y que'n debeu tenir de verí al cos d'ensá que's va morir el pare de la Marta! Vos us diríau, es clar: s'ha mort el moliner; are'm casarán ab la molinera. Y miréuse: d'aixó ja fa un any, y us l'espinyeu'l el casament, com nosaltres.
Val més que canti. (Segueix cantant.)
