(Tant aviat la Nuri s'aixuga'ls ulls com els aixuga á la Marta. Ets altres estan ab el cap baix avergonyits.)
Y are per qué priveu de que'l cridi la Nuri? Qué se us endona à vosaltres?... Si lo que vull jo es anármen ab ell, ab el meu marit, amunt, sempre montanyas amunt, fins allá ahont no trobém gent que s'enriga de nosaltres! Y si encare'n trobessim, y si fins arribessin las riallas al cim de la més alta de las montanyas, y si encare algú hi pujés d'assí baix á ríuressen d'un home perque ha perdonat á una dona empenedída que vol tornar á ser honrada, ens en anirém encare més amunt, més, que jo l'estimo, y allá ahont es Deu no s'enriuhen, nó, dels qu'estiman y perdonan.
Y massa rahó que té!
No sé perque ho havíam de fer.
Pobre dona! (Tots tristos y plorosos.)
Veus, Marta? Si jo'm penso que ploran! Si tots t'estiman! Oy que sí? (Tots fan que sí ab el cap ) Au, vina ab mí; te trobarás ab ell y us en aneu plegats.
Oh sí, aixó sí; ab ell! (Va á sortir ab la Nuri.)
Es qu'aixó... no pot ser.
Si no fos el Sebastiá, prou, Peró'l Sebastiá no ho vol...
