semblava que'm corrían al darrera! Y ay qu'estich cansada de corre!
Calla, dona, y reposa.
Es que no puch callar jo, que us ho vull contar l'espant qu'he tingut, qu'encare tremolo.
Qué ha estat això?
Donchs que jo m'estava fent bullir el sopar pera vosaltres, y jo que sento com una veu molt fonda, molt fonda, que vingués no sé d'ahont, y que deya: «Nuri! Nuri!» Y ho deya ab una veu que semblava que sortís d'un pou. Jo que corro y tanco la porta forana, y altre cop més lluny encare... «Nuri! Nuri», que sinó que debía ser d'alguna ánima en pena, jo hauría dit qu'era del Manelich que'm cridava y que patía! (Com sí, recordantho,'s fes por ella mateixa.) «Nuri! Nurí!» (Espantada.) Ay, si encare m'esgarrifo!
Y després qué ha passat?
Després... res. Ah, sí, L'olla que bullía, bullía; y no he sentit res més; y á mí m'ha agafat la por més forta de no sentir sinó l'olla! Y jo que cantant me'n he anat á la porta y la he oberta d'una revolada. Y cantant he corregut fins aquí. (Canta un instant baixet.) «Nuri! Nuri!» Ay quina por! Ay!
Vaja, dona, que m'has espantat á mí!
