—Tots els cavallers i comtes
ne tenen la dòna onrada,
menos el comte de Floris,
que es casat amb la Vilana
—No digueu pas això, reina,
que es onrada la Vilana.—
La reina ja se n'aixeca
per dar-li una bofetada.
—Lo dit ho tinc per ben dit:
no'm desdic de ma paraula.—
Quan el comte sent això,
promptament baixa l'escala.
Mentres davalla alterat,
aixi mateix ell parlava:
—Quan arribo, ma muller
sempre 'm dóna una abraçada.—
La seva muller, que'l sent,
l'espera al peu de l'escala.
—Fuig d'aquí, mala muller!
fuig-me d'aquí, desonrada!
que avui al palau del rei
per culpa teva'm befaven:
que eres la maca del rei
me n'han dit, mentre dinavem
—Si 'l rei es el que'u ha dit,
a la veritat faltava.
—Tant si mentia com no,
has de morir de ma espasa.
—Mata-m, comte; més abans
t'haig de dir que estic prenyada,
prenyada de los set mesos,
que es lo que més desitjaves.
Pàgina:Tercera serie de cançons populars catalanes (1910).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat revisada.