Pàgina:Tercera serie de cançons populars catalanes (1910).djvu/116

per les donzelles poder-ne alegrar.
El rossinyol, a la primavera,
canta, s'alegra i fa niu tot sol:
sempre se'l fa al cimet d'una branca,
que no l'alcança aquell qui'l vol.
Si'l rossinyol allí molestar-lo
algú intenta, com solem di,
luego'ls canta la seva amoreta
i, repetint-la, els diu aixi:
— Vós, donzelleta, que anau a la plaça
i una cistella de flors ne portau:
vostres mirades pera mi són falses,
i al rossinyol vós no l'enganyau. —
Quan són promesos, de cop són entesos:
l'afició luego'ls farà casar:
el rossinyol, amb aquella alegria,
antes de dia se posa a cantar.
Quan són casats, els primers vuit dies
tot norabones i tot són consols:
el rossinyol, amb aquella alegría,
sempre vos canta aquell sò tant dolç,
Antes d'un any de fetes les bodes
tot són sospirs, llantos i plors:
el rossinyol, amb tota la pausa,
vos anuncía sereu més de dos.
Ditxós el pare i també la mare!
Que Déu els dô un bon ereuet!
El rossinyol, amb tota canturia,
sempre vos diu: — Guardeu-lo del fret. —
I si'l marit ne porta bon sangro,
quan la partera'l va alletant
mata gallina i li porta recapte,