prou decent y confortable pera refugiarshi la familia durant les llargas vetlles y vagues forsoses dels mals díes d'hivern? Quan la neu cubreix la terra, la tramontana bufa fort ò be las bromes llensan l'aygua á bots y á barrals, veuríau en moltes grans masíes de la montanya vagar la gent aburrida per porxos, corredors y sales, escombrats d'ací d'allá pel ventpluig que filtra per balcons y finestres mal closos y per les fredes ratxes que colan per les escales, quals portes no's poden tancar.
¿Y la llar? dirèu. Sí, hi há la ditxosa llar, tan galejada per poetes y prosistes, ahont hi crema un foch com un infern, entorn del que amos y servey barrejats cantan cansons y contan rondalles. Mes tot té'ls seus límits y les cansons y rondalles s'acaban abans que les hores de fret y de mal temps y tothom s'afarta de rostirse del davant y glassarse de l'esquena, com de plorar llágrimes vives, mercès al fum que'l canó de la xemeneya no pot engolir.
Es allavors que'ls fills de familia's recordan del cafè, de la tertulia y de totes les comoditats de ciutat y's daleixen pera tornarhi aixís que pugan.
«No'ls hi envieu els fills á estudiar á ciutat, y no vos hi fugirán» predican alguns y, efectivament, els hereus d'aquests s'arrossegan per l'escon perque l'art de la terra no'ls dona pas feyna, y tota sa ciencia consisteix en tombar
