En aquesta segona obra que dona al públich, l'autor ha adoptat regles gramaticals diferentes de la primera, d'algunes de les quals se creu obligat á donarne esplicació. Tals son les terminacions del plural femení en es, seguint la costum establerta per la casi totalitat, dels poetes y bona part dels prosistes, per trobarho més característich de la llengua y perque en res afecta la pronuncia, ja qu'adoptem un só equidistant de la a y de la e. L'article el quan va davant de masculí, reservant l'article lo pera quan va davant de neutre ò de paraula que substituheix al nom (exemple: lo bo del cas, lo més fèrtil de tot el país), perque aixís se diu en nostres encontrades y en casi tot Catalunya.
Però la més radical, es la substitució de la ll per la y en alguns casos. Es un error creure que la substitució que tan pròdigament fa'l poble de la ll per la y es sempre un vici de dicció, per quant el mateix poble distingeix perfectament les dues lletres en certs casos. Per exemple: diu poy (insecte) y poll (de gallina), diu ceya y diu sella, diu dona veya y diu bella dona, diu uy y diu escull, diu paya y diu batalla, mortaya y pantalla, etc. Observis qu'en les paraules citades y en altres moltes, el poble conserva la ll en aquelles paraules que traduhides al castellá la conservan també y que posa la y en aquelles en que la traducció catellana pren la j. Seduhit per aquesta observació, l'autor l'adoptá com á regla al comensament de la estampació, no pensant (forsós li es confessarho) que'l portés tan lluny, ja que després se trobá en casos en que li fou impossible sostenirla, per lo que no s'atreviría á recomanarla sense major depuració. Per més desgracia, la mateixa novetat de la regla ha fet que s'escapés sovint al corrector, ab deslluhiment de la part prosodica de la obra.
