aquests serviren als dèspotes de massa pera atuhir als qu'encara resistían.
«Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats davant de la historia podían contenir al indivíduu dintre'ls límits de la prudencia y de la justicia, però més tart algú digué al rey: «No es decorós que la teva magestat arrostri les odiositats del poble. Tu regnarás, però'ls responsables serán els teus ministres». Y l'absolutisme personal se torná colectiu.
«La responsabilitat de dèspotes tranzitoris casi nula, encara trobá manera de cubrir sos actes ab la sanció d'unes Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de ses mans pecadores, y arribarem á la tiranía anònima, la pitjor de totes les tiraníes.
«Aixís la societat ha vist com entontida transformarse y desaparèixer, engolides per una oligarquía política, entitats, corporacions y lleys, filles de sa propia essencia, suplantades per altres lleys y funcionalismes, covats en el gabinet del filosoph encegat ò, tal volta, á sòu del dèspota que les implantava. «L'Estat ho es tot, —digué'l doctrinari,— y per l'Estat deuen els ciutadans donar vides è hisendes. L'Estat cuydará de tot; els ciutadans sols tindrán la obligació de mantenirlo en salut y en malaltía».
