nya que, revetllat per un frissós cop de corneta, s'aixeca fregantse'ls uys, palpantse les armes, tot preguntant: «Y donchs, ¿qu'es això?». Després venía un treball d'análisis, reposat, que marcava una nova orientació d'idees.
Les més atrevides afirmacions de son nebot, eran sospesades, trinxades y esbrinades, ab una perfidiositat propia del antich escolástich cerverí, trobant, el jove, ab intensa satisfacció, pressentades ab una precisió encantadora, idees qu'ell sols per intuició havía emès.
Y tornava á surar la veya obcessió del iniciat divorci entre la Iglesia y la societat. Però ara semblava caminar en busca de la incògnita ab alguna més seguretat, com el vianant esmaperdut quan ovira un llum en la foscor de la nit.
«Potser ens haurèm perdut, —escrivía,— per no tenir prou en compte les dualitats humanes d'ánima y cos y de indivíduu y colectivitat, preocupantnos sols de voler perfeccionar el sér esperitual, descuydant al sér corporal y al sér social, que viu de la essencia de la terra, com el peix de l'aygua. ¿No hem fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant qu'això corresponía al Estat?».
Com si la paraula Estat hagués sigut per ell un raig de llum, entrava en una sèrie de consideracions sobre'ls conceptes d'Estat y de Patria, que de moment semblavan desviarlo de
