apuros y miseries, després... com si temés molestarlo massa, se'n tornava pel seu cantó.
Y, no obstant, ell la sentía fonda la recansa del amor del poble y'l mortificava la idea de salvarse sol. Aquest concepte l'expressava en dues ratlles:
«¿Què dirèm del capitá que, vegent desmoralisada, vensuda y fugitiva la seva companyía, procura sols salvar la propia persona?».
Per fí, després d'un período de calma y de unes págines en blanch, hi trobá en Ramon una mena de cántich en que, ab accents de joya, s'hi glosava la parábola del fill pròdich. Facilment reconegué la data d'aquella carta en qu'ell li comunicava son retorn. Desde aquell día era ell qu'omplía casi exclusivament el cor de mossen Joan.
Pás á pás y una á una, anava'l jove reconeguent les peripecies d'aquells días memorables, sorprenentse vivament de la influencia que sa propia persona havía exercit en l'ánim de son oncle, influencia que's senyalava perceptiblement en les lucubracions sociològiques y psicològiques allí estampades.
Aquella primera conversa en que'l jove exteriorisá tan vivament ses idees, li havía produhit á son oncle una sensació fonda y nova, que's traduhía en conceptes esparverats; un deixondiment semblant al del soldat en campa-
