Bruna, frissós de vessar el doll de fel de ses entranyes: «Cuytèu á tornar, que'l vostre oncle's mor».
Y el missatge fallá de primer el blanch perque la víctima que volía ferir era ja partida. Mes sobre sa cuberta s'hi estampá una nova fòrmula, que li comunicá segon impuls.
Y errá'l tret un'altra vegada y un'altra, perque l'idili, lleuger com papallona, volant de assí d'allá, xuclant de totes les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no tenía lloch segur. Però cada vegada rebía el missatge noves fòrmules d'impuls, que semblavan comunicarli major velocitat.
Mes l'idili's condormí en aquelles afraus platxerioses de la moderna Arcadia, encantat de aquell agre de casa qu'allò tenía, d'aquell ayre de patria qu'allí's respirava, però de patria felissa, de patria ben menada, que li feya anyorar y glatir y estimar més encara la patria propia, tan pobra y tan desgraciada.
Y arribá'l missatger de la mala nova, ab el llom negre de tinta, com un cavall amarat de suor, y li buydá dins de les entranyes tota la amargantor de fel que duya, més enverinada encara pel retart sufert, igual que'l cassador despacientat clava la mortal sageta al cor de la dayna que, joganera y descuydada, está esbrotonant el tendre fullam de la clariana del bosch. «Cuytèu á tornar, que'l vostre oncle's mor».
