—Perque... —acostántseli y baixant més la veu,— perque dich y torno á dir qu'es un esbojarrat qu'acabará malament; crèuho, filla. Nosaltres li devem molt; ens va treure d'un verdader apuro; però l'egoisme det no'ns ha pas de cegar fins al punt de no regonèixer que lo que va fer es una gatada que podía costarnos ben cara, y á n'ell primer que á ningú. ¡Míra qu'empendre á bofetades á un mala—ánima com el Cerdá, davant dels seus sayons, armats fins á les dents y, de més á més, reptar á n'aquells galifardeus, diéntelshi pillos y lladres á la cara, presentántloshi'l pit nu, demanant que'l foradessin... qu'això no ho fa sinó un boig! Un home aixís, té sempre la vida al encant; el mellor día te les empren contra un regiment de coracers y's fa enastar com un galápat.
—Á mí'm sembla, —respongué la noya, ab modesta rialleta,— qu'es un boig qu'ha demostrat tenir més fè en la rahó y la justicia qu'altres que's diuen sabis, y si va fer lo que va fer, bé calía, pera engalzar lo qu'havían malmenat els que creuen que á cops de mal! se pot fer entrar el clau per la cabota.
Don Eudalt se trobá agafat pels dits. Válgali que les circunstancies l'havían ja domesticat: bona cosa, perque en altre temps hauría botat com una pilota al sentir el sinapisme que, com qui no hi toca, li aplicá sa filla. Ara's mossegá els llavis y's limitá á dir:
