Els dos enemichs, encarats com dos mastins gelosos, devorantse ab llambregades plenes de odi, s'increpavan á mitja veu, lo que donava á la disputa un carácter més violent encara.
—Tu callarás, —brunzía en Ramon,— miserable desertor de galeres, escanya—pobres arrastrat.
—¡Guíta... guíta...! —bufava l'altre, cargolantli frases impossibles d'escriure, d'aquelles que sols se troban en els diccionaris dels bordells y presiris.
—Badall del infern, potulás, fill de ningú... —tornava aquell;— vomita fins ta llengua d'escorpí pera fástich dels gossos, malvat penjoy de forca.
—¡Guíta... guíta...! —repetía'l digne president, guanyantlo encara per la virulencia dels calificatius qu'eixían de sa boca, sechs y crusos com imprecacions de condemnat, ab la visible diabòlica idea de portarlo al darrer extrem y tenir peu pera desfersen.
Exasperat aquest y avergonyit de vèures compromès en tan bestial contenda, se llensá en avant, agafant pel canó la tercerola que'l Cerdá tractava d'encararli.
—¡Aquesta es la meva! —cridà aquest ab rabia, y mentres alsava la grapa dreta per sobre el muscle del seu enemich, braholá ab veu de comando:— ¡Voluntaris, á mí! ¡Aquest home es près: lliguèulo!
