mitj d'amagat, comensaren á entrar en la llissa. Son exemple animá á alguns altres, que ja ho feren més descobertament, y com el Cerdá, ab tots sos esbufechs, no s'atrevís á cumplir la amenassa de fer foch, de mica en mica s'hi anaren aplegant, de primer molts dels que, á falta d'armes, recordant l'adagi que diu «en temps de belluga campi qui puga», anavan provehits de sach y cordes, y després altres y altres, fins els armats, alguns d'ells á sòu del Cerdá.
Aquest treya foch pels caixals. Si'ls deixava fer, el resultat sería que, persuadits per en Montbrió, no sols aumentarían considerablement la defensa de la masía, sinó que fins posarían en verdader perill la seva autoritat.
«Á atrevit, atrevit y mitj», se digué, resolentse á jugar el tot pel tot.—¡Á dintre tothom! —cridá á n'els seus.— Hem de desfer aquest marro, anch que sigui á escopetades.
Mitj plena la llissa de gent, vegeren arribar al Cerdá, acompanyat dels seus voluntaris, inclòs la secció uniformada dels de Vall-llosell, al comando del Sastret, que de nou havía solicitat d'aquella Junta Revolucionaria, com á gent de més confiansa.
En Montbrió fou aconsellat de barralshi la porta, però s'hi negá en rodó. Ni tan sols la entrada de la casa permeté tancar. Això sí: feu reforsar la guarda de la escala y apostar
