cara y dolenta, y... aquí'ls té, reclamant lo que creuen seu y que s'ho pendrán, perque aquells padrins qu'abans li guardavan les espatlles... prou feynes tenen per ells.
Y ¿sab ahont son els meus revolucionaris? Li diré pera sa major vergonya. Son darrera'l cèrcol d'aixalabrats qu'envolta la casa, promptes á fer quelcom en favor d'aquell qu'en sa vida ha fet res per ells. Y jo mateix, aquí'm té, fins ab perill de la vida, oferintli mos bons oficis, creyentlo redimit pels desenganys y la experiencia, no pensant may que qui no ha sabut ferse respectar per la rectitut y justicia dels seus actes, ni ha tingut coratge pera fer cara á les situacions qu'ab son orgull y falta de sentit comú s'ha creat, fóra capás d'insultar al que li allarga la má pera salvarlo.
Quedis en nom de Deu, miserable sibarita de la poltronería, —afegí, dirigintse vers la porta;— súrtisen com pugui de la terenyina que vostè mateix s'ha teixit, y... perdóni del enfado. Però no me'n aniré sense dirli que'l faig responsable, davant de Deu y dels homes, de les desgracies qu'atreu sobre sa desditxada familia, tan ignocenta de les seves baixeses com malaguanyada per qui, havent sigut bò pera embolcallarla en una atmósfera d'odiositat y desprestigi, es incapás de defensarla com un home que s'estima.
¡Bé n'havía rebudes don Eudalt d'embestides
